Magda Marès Busquets

Currículum

2011-01-17T18:01:00.000+01:00

Un conte per un nen

2011-01-13T18:44:00.000+01:00

Fa molt i molt temps, quan les castanyes tenien dents i les bruixes encara volaven amb escombra... al país d’en Patufet, de la Ventafocs i d’altres famosos personatges del món de les fades hi vivia una família amb set fills. Un d’ells, però era diferent dels altres, tenia una particular forma de ser.

Us preguntareu com podia ser una persona que viu en un país tan fantàstic?

(Si voleu saber més coses sobre aquesta història, poseu-vos en contacte a través del meu correu electrònic)

Fragment d'Amàlia

2010-12-30T13:59:00.003+01:00

ESC. 3 INT.DIA.DROGUERIA CASAS

AMÀLIA (80anys) COMPRA CADA DIVENDRES UNA PASTILLA DE SABÓ PERFUMADA. ENRIC (45anys, propietari/dependent de la botiga) FA VEURE QUE N’HA TALLAT UN TROS, COM SI ENCARA LA VENGUÉS A GRANEL, AVIAT CONVERTIRAN LA BOTIGA AMB UNA SUCURSAL BANCARIA, NO SAP COM DIR-HO A L’AMÀLIA I ESPERA QUE EL SEU ONCLE FREDERIC QUE HA VISCUT A MÈXIC DES DE DESPRÉS DE LA GUERRA LI HO DIGUI. FREDERIC VA SER EL GRAN AMOR D’AMÀLIA.

AMÀLIA, ENRIC, SRA.MARIA, PEPETA, TERESITA

ENRIC esta darrera la rebotiga, porta una pastilla de sabó a la mà embolicada amb el paper de la marca, desembolica la pastilla i amb un ganivet del pà l’escapsa una mica. se sent el timbre de la botiga, la Sra.Maria ha entrat a la botiga.

ENRIC
De seguida estic amb vostè...

SRA.MARIA
Per mi no cal que corri,

no tinc pas pressa avui...

L’Enric surt de la rebotiga, darrera del mostrador hi ha Amàlia i la Sra.Maria que esperen. Amàlia somriu al veure la pastilla.

ENRIC
Aquí té, avui m’ha quedat

quasi perfecte

AMÀLIA
Què li dec jove?.

Amàlia busca al seu moneder.

ENRIC
Ja ho trobarem dona,

no em faci fer números

per una pastilla de no res...

Amàlia torna a somriure i alguna cosa brilla als seus ulls. fa mitja volta amb la pastilla a la mà i marxa poc a poc de la botiga. Quan ella surt entren Papeta i Teresita:

SRA.MARIA

Va bé saber que avui no tens ganes

de fer números...

M’enduré... deixem pensar...

ENRIC

Sra.Maria, Sra.Maria no em faci

dir el que no toca...

Tots dos riuen, mentre Amàlia surt de la botiga:

PAPETA
Si que estem contents avui,

es nota que és divendres...

I es pot saber el que us fa tanta gràcia?

SRA.MARIA
Aquest xicot que avui ho regala tot.

ENRIC
Sra.Maria!!!

No li facin ni cas,

estic content perquè avui

arriba l’oncle Frederic

TERESITA
Així que va de debò lo

de traspassà la botiga?

ENRIC

(Seriós)

Em sembla que sí,

portar una botiga és molt esclau i jo...

bé ja ho saben he estudiat per altres coses...

I aquests del banc ens donaran uns bons caleróns...

SRA.MARIA
I ja li ho han dit a...

Sra. Maria velluga el coll en direcció a la porta.

ENRIC

L'oncle m’ha dit que li

ho vol dir ell, es veu que és coneixien

PEPETA
I tant que és coneixien...

com que eren novios...

Teresita dona un cop de cistell a Pepeta

PEPETA
Bé, això és el que deia la meva sogre...

El sapo

2010-12-30T13:28:00.008+01:00

Existen cuentos nuevos y cuentos viejos; viejos cuentos y nuevos cuentos; aquellos que escuchamos encantados y aquellos que nos encantan; cuentos de ayer; de hoy; y de siempre. Cuentos raros; cuentos feos; cuentos que son historias e historias que son cuentos; también existen los cuentos que cuentan cuentos; y los cuentos que son cuentos...

Hoy, contaremos un cuento; un cuento nuevo como si fuera de siempre; un cuento de hoy que pronto será pasado; un cuento para que uno lo lea y enseguida lo cuente; y si es un cuento feo o un cuento raro; eso, lo decidirán ustedes:

Cuentan los que cuentan, aunque siempre que lo cuentan, dicen...

Érase una vez un sapo distinto al de otros cuentos, tenía un hermoso corazón y un carácter alegre , se diría, para entendernos, que de tan bueno y amigable como era sus compañeros lo habrían elegido el rey de su especie , si este cargo hubiera existido entre ellos.

Los leñadores siempre que le veían lo saludaban y él, cortésmente, les devolvía sus saludos, como comprenderán era muy educado; y si hubiese tenido la necesidad habría sido muy trabajador.

Su vida transcurría tranquila en el bosque; todas las mañanas se contemplaba en el agua y se veía verde y baboso, perfecto; siempre había sido así y no sabía verse de otro modo.

Un día pasó por su bosque una princesa, una princesa noble y hermosa, y quiso el azar que sus pies fatigados fueran a descansar en el charco donde habitaba nuestro amigo. El ruido del agua al jugar con los pies de la princesa hizo que nuestro sapo despertara de su siesta; y es aquí, donde en realidad empieza el cuento; porque el sapo vio a la princesa; la princesa vio al sapo, y éste, al ver perturbada la paz de su hogar croó, y la princesa al ver al sapo, verde y baboso, chilló; y ante el chillido, el sapo volvió a croar y la princesa volvió a chillar; y croando y chillando, y chillando y croando pasaron los dos protagonistas la mayor parte de este cuento...

(Si deseas saber como termina el cuento mandame un mail con tu dirección de correo)

Teresita

2010-11-18T11:12:00.002+01:00

Jo encara tinc una àvia que com ella ja no se’n venen a les botigues.
Com us diria, és petita i eixerida, i per descomptat té els cabells blancs.
Jo encara tinc una àvia amb una pell tan fina que es diria que ha estat tocada per les fades, tot i que algunes males llengües pensen que potser ha fet un pacte amb el diable.
Jo encara tinc una àvia que no m’explica contes a la vora del foc però sí ens portava de petites, als estius, al parc, al zoològic, i al cinema o al teatre als hiverns, acompanyats, això sí, de l’avi Francisco.
Jo encara tinc una àvia que el que més li agrada és arreglar el seu jardí i hi té tal traça que de qualsevol tronc en fa sortir una flor.
Jo, encara tinc una àvia, jo encara tinc una àvia que sempre la tindré dins del meu cor.

¿Qué fue de Jorge Sanz?

2010-11-09T18:44:00.004+01:00

Aquest divendres Canal+ estrena la sèrie

¿Qué fue de Jorge Sanz?

dirigida per David Trueba.

En ¿Qué fue de Jorge Sanz? s’explica la crisi dels 40 de Jorge. Un home sense feina amb un fill que mantenir. A més és actor, una professió molt dura. I a més, si amb això no n’hi ha prou, ell és Jorge Sanz.

He pogut veure un parell de capítols i he de dir que el que diuen és cert, és atrevida, plena d’humor i amb certa tensió.

Us la recomano, jo m’he rigut molt i he passat una molt bona estona.

Ja em direu...

La font del Geni Català

2008-04-28T17:55:00.004+02:00

L'àngel que sobrevola la font de marbre del Pla de Palau ara blanc i net de la brutícia negrosa que causa la contaminació. El seu cos ha recuperat els atributs masculins, res de l'altre món, que li van tapar quan les autoritats van comprovar que, després de les processons, les dones de Barcelona es congregaven a xafardejar sota la font del Geni Català. Segons la premsa de l'època, el mercat de la Boqueria també reclamava un àngel nu per atraure el públic femení.Ja fa molt temps que ningú es concentra al costat de la font, que ha quedat tancada per les vies de circulació rodada. Inaugurada l'1 de juny de 1856, la font del Geni Català s'alçava al Pla de Palau, la plaça de moda llavors, flanquejada pel Palau Reial (que va desaparèixer en un incendi), la Llotja, l'edifici de Duanes i el Portal de la Pau. Els barcelonins passejaven per les avingudes que l'envoltaven. La font va ser dedicada al marquès de Campo Sagrado, el capità general Bernaldo de Quirós, que havia promogut l'arribada de l'aigua de Montcada a Barcelona, on proliferaven les epidèmies per l'aigua contaminada.
Quan es va inaugurar, era el monument escultòric de més envergadura de Barcelona. Va ser encarregat a l'arquitecte municipal Francesc Daniel Molina, autor també del saló de la Reina Regent de l'ajuntament. Hi ha referències del projecte original, al Diario de Avisos y Noticias del 1856 sobre "el geni alat de robustesa viril en actitud de marxar orgullós per la via del progrés". Perquè la font és, exactament, un homenatge al comerç, a la indústria, a la navegació i a la ciència. A sota de l'àngel, hi ha quatre escultures femenines que simbolitzen les províncies catalanes i en un nivell inferior hi ha quatre cavalls marins en què cavalquen genets alats.

El gòtic català al mig de l’Eixample barceloní

2008-01-28T13:15:00.002+01:00

Al carrer d'Aragó hi ha una construcció gòtica.
Durant molt de temps em vaig preguntar què hi feia un temple gòtic, amb més de set segles, en uns terrenys del pla de Barcelona on no hi havia cap nucli antic de població. Un dia vaig saber que l'església no havia nascut aquí, sinó cap al carrer de Jonqueres. Com que feia nosa per al projecte de reforma de la ciutat, van desmuntar l'església i el claustre i entre els anys 1871 i 1888 van ser traslladats al nou carrer d'Aragó. Per traslladar-la es van necessitar gairebé 20 anys.
La història de la Parròquia de la Concepció té nombroses peculiaritats que la fan especialment interessant des del punt de vista historicoarquitectònic, estètic, social i sobretot religiós.

El monestir de Santa Maria de Jonqueres

Un permís reial molt anhelat va permetre que s’enderroquessin les muralles que tancaven la ciutat antiga i va obrir la possibilitat que la ciutat s’expandís cap el que avui és l’Eixampla. Al costat de l’antiga muralla barcelonina, molt a prop d’on ara hi ha la plaça d’Urquinaona, s’aixecava el convent de Santa Maria de Jonqueres, un bell temple gòtic, amb un magnífic claustre d’unes dimensions gens menyspreables. La necessària expansió de Barcelona va fer imprescindible que aquest conjunt arquitectònic s’hagués d’enderrocar cap a final del segle XIX.
L’Ajuntament va decidir, però, que el convent es desmuntaria i es traslladaria pedra per pedra des del seu emplaçament original (al barri vell) cap a la nova zona d’expansió econòmica i demogràfica: l’Eixampla. Aquesta decisió és l’origen del trasllat. Després d’algunes modificacions (algunes de les quals van fer-se imprescindibles després de les destrosses de 1936-1939), la nau principal presenta l’aspecte que avui veiem.

La Monyos

2007-10-27T10:26:00.001+02:00

Per la meva sorpresa m’he adonat que no tothom recorda o sap qui va ser la famosa "Monyos". I perquè aquest personatge no quedi en l'oblit us diré que era una dona que arribà a tenir una extraordinària popularitat a la Barcelona de començaments de segle.
El seu veritable nom era Dolors Bonella i Alcanzar i va néixer a l'any 1851.
Sembla ser que era veïna del carrer de la Cadena, treballava com a minyona i també es dedicà a la costura. En passar els anys i per atzar del destí, va tenir una filla que va morir en accident, essent atropellada per un "simón" (cotxe de cavalls d'una plaça). També diuen que li van robar la criatura i que aquesta desgràcia l'afectà de tal manera que des de llavors passejà cantant pels carrers de la ciutat.
Amb els cabells recollits com un jardí de llaços a dalt del cap, galtes acolorides i extravagants vestits, jaqueta amb brodats, faldilla creuada i llarga de colors llampants. Sempre portava un vano que movia amb rapidesa i un ram que ella mateixa preparava amb les flors que li regalaven les floristes de la Rambla.
En els anys vint se li van dedicar cançons i comèdies, i quan sonava el nom d'algú es deia: "Aquest és més popular que "La Monyos".
Tot sovint li deien "piropos" que ella agraïa amb un somriure. El seu pas pels carrers despertava sempre gran curiositat. Se la veia sempre per la Rambla de les Flors, carrer de l'Hospital i plaça Padró.
Morí als 89 anys a l'Hospital Marítim (ara Hospital de Nostra Senyora del Mar) el 15 de Setembre de l'any 1940.
La seva figura està reproduïda en el Museu de Cera i a vegades l'asseuen en una cadira de les Rambles i la gent pregunta: Qui és aquesta senyora?
La Monyos va ser una de les figures populars bohèmies més conegudes de Barcelona i que al mateix temps gaudia de grans simpaties.
“En Pinotxo ve amb la Monyos agafada de bracet; hi ha la dona que ven globus, la família Ulisses i el Capitán Trueno amb patinet”. (Cançó d’en SISA)